Capítol 1 · Arribada a Cadaqués
A les vuit del matí Cadaqués encara feia olor de nit. Les cases blanques tenien la llum grisa del costat que no toca el sol, i el mar, a baix, era llis i fosc com una pissarra. Les barques no es movien. Només es movien les gavines, que anaven d’un pal a l’altre sense cap pressa, i una cortina que algú havia deixat oberta en un balcó.
La Ivet s’havia passat tot el matí asseguda a la roca del mirador, amb l’Hades estirat als seus peus. L’Hades era blanc, amb taques grises al cap i a l’esquena, les orelles dretes i els ulls molt foscos. El vent feia voleiar els seus cabells rinxolats com si fossin fils de mar, i ella, amb la mirada perduda entre les onades, remugava per dins.
—Que hi tenen a veure amb mi, aquests cosins? —va rondinar tot gratant darrere l’orella de l’Hades.
El gos va fer un petit gemec, com si entengués el que li deia, i es va girar cap a ella amb aquells ulls clars i atents. Llavors, des del camí que pujava des del poble, es va sentir el soroll d’un cotxe aturant-se.
—I ja hi som...
La Ivet es va aixecar d’un bot i va baixar ràpidament per l’escala de pedra que duia a la casa. L’Hades la va seguir, movent la cua, però sense pressa.
A baix, davant del portal blau, tres figures sortien carregades del maleter: primer un noi molt alt, de cabell fosc i llis, que semblava el més gran dels tres; després un altre, més petit, amb els cabells esbullats, pigues al nas i una motxilla plena d’adhesius; i l’última, una nena molt menuda amb dues cuetes i un barret de palla, que no arribava al colze del gran. Tots tres anaven massa abrigats i posaven cara de no entendre res.
—Hola! —va cridar la més petita, que somreia com si fes temps que esperava aquell moment.
La Ivet no va contestar. Es va quedar quieta, aguantant la porta entreoberta. L’Hades, en canvi, sí que va sortir. Va ensumar-los un per un i després es va asseure, tot vigilant-los.
—Quin gos més impressionant! —va dir en Jordi, el del cabell esbullat—. Com es diu?
—Què us importa? —va saltar la Ivet, creuada de braços.
—Només volíem saludar —va dir l’Enric, amb veu suau però clara—. Som els teus cosins.
—Jo no ho he triat —va fer ella, donant mitja volta—. No us penseu que podreu venir aquí a fer com si res.
Els germans es van mirar entre ells, una mica desconcertats. Llavors, la Lúa va fer un pas endavant i va acariciar l’Hades amb tendresa.
—M’encanten els gossos —va dir suaument—. I el teu és preciós.
La Ivet va fer veure que no l’havia escoltada, però per dins alguna cosa es va moure. L’Hades semblava còmode amb ells, i això la desconcertava.
La tieta Mar va sortir de la cuina amb les mans enfarinades i un somriure ampli.
—Ivet! Deixa’ls entrar, filla! Han vingut per passar uns dies amb nosaltres, i potser fins i tot per fer-se amics teus.
—Jo ja tinc l’Hades. No necessito ningú més.
—Això ja ho veurem —va dir la tieta Mar, mentre feia un gest als nens perquè entressin—. Ivet, ens pots ajudar a pujar les bosses?
Ella no va contestar, però en veure com la Lúa, la petita, intentava arrossegar la seva maleta amb prou feines, va sospirar i va acabar agafant-ne dues sense dir res. L’Hades va bordar una vegada, com si hagués entès que aquell era el primer pas d’una gran aventura.
La casa era fresca i plena d’olors d’herbes seques, amb parets gruixudes i finestres que donaven al mar. A dins, tot semblava antic però viu: llibres, mapes, gerros amb lavanda i una gran fotografia en blanc i negre d’un home amb barret de capità.
—Qui és aquest? —va preguntar en Jordi.
—El besavi Salvador —va respondre la tieta Mar, amb un bri de misteri—. Un home que va viure moltes aventures. Potser massa, fins i tot.
—I de qui era, besavi? —va preguntar la Lúa.
—D’ella —va dir la Ivet—. La tieta Mar és la seva filla. I la germana del meu avi.
—Doncs no ets cap tieta! —va dir la Lúa.
—Ja ho sé —va dir la tieta Mar des de la cuina—. Però fa setanta anys que m’ho diuen i ja no ho pensem canviar ara.
Els infants van seguir-la amb la mirada, però ella ja havia tornat a la cuina. La Ivet va observar-los de reüll i va bufar.
—No us penseu que això és un lloc per jugar. Aquí passen coses estranyes. I jo no en penso parlar.
—Perfecte! —va dir en Jordi, amb els ulls brillants—. Ens encanten les coses estranyes.
—Ivet... —va afegir l’Enric—. Tant si vols com si no, ja som aquí. Potser no hem triat ser cosins, però podríem triar ser equip.
Ella el va mirar, seriosa, i per un instant li va semblar que aquell noi tenia alguna cosa especial. Potser... potser no seria tan horrible, després de tot. Però no ho diria en veu alta, ni boja.
—I vosaltres no us perdeu fàcilment a la muntanya, oi?
—No —va respondre la Lúa, animada—. Ens agraden les excursions!
La Ivet va estar a punt de dir alguna cosa més. Es va aguantar.
Aquell estiu, tot just començava.
Després d’instal·lar-se, els cosins van sortir al jardí. L’Hades els seguia a tot arreu, i semblava cada cop més còmode amb aquella nova colla. Van trobar una hamaca entre dues oliveres, un petit hortet ple de tomaqueres i un cobert amb eines velles.
—Aquí podríem muntar una base secreta —va dir en Jordi, mirant al seu voltant amb entusiasme.
—I guardar-hi coses importants —va afegir la Lúa.
—Com ara secrets —va murmurar la Ivet.
—O mapes —va dir l’Enric, traient un quadern del seu sarró.
L’Hades va bordar una vegada, com si aprovés la idea.
Van passar una estona explorant el jardí, descobrint racons amagats: un safareig ple de fulles seques, un banc de pedra cobert de molsa, i una figuera vella que feia una ombra deliciosa. La Lúa va descobrir una closca de cargol gegantina i la va guardar com si fos un talismà.
Quan va començar a fer-se fosc, la tieta Mar va sortir amb un cistell de menjar i els va cridar des de la terrassa:
—Sou una colla ben eixerida! Veniu, que ja és hora de sopar!
Asseguts a la taula de fusta, sota unes garlandes de llumetes, van menjar truita de patates, pa amb tomàquet i un plat de cireres. El mar es veia fosc al fons, i les primeres estrelles apareixien tímidament al cel.
—I aquell munt de fusta de la platja? —va preguntar en Jordi.
—La foguera —va dir la tieta Mar—. D’aquí a onze dies és Sant Joan. Tot el poble hi va deixant el que li sobra, i aquella nit es crema tot de cop.
—Per què? —va dir la Lúa.
—Perquè és la nit més curta de l’any —va dir la tieta Mar—. La gent d’abans encenia foc per fer companyia al sol.
—Ivet —va dir en Jordi, mentre es llepava els dits—, tens el millor lloc del món.
Ella no va respondre, però una guspira de feliç incredulitat li va passar pels ulls.
—I potser aquest estiu... —va afegir l’Enric, mirant-los a tots— serà diferent.
La Ivet va mirar l’Hades. El gos estava estirat als peus d’en Jordi, tan tranquil com si el conegués de tota la vida. Això era el que més la desconcertava.
—I si som una tribu? —va preguntar la Lúa, espontàniament—. Una tribu secreta que viu aventures.
La Ivet no va dir res, però va assentir lentament. I aquella nit, abans d’anar a dormir, va escriure en el seu diari: «Avui han arribat. Encara no sé què n’he de pensar. L’Hades ja els fa més cas que a mi.»